L’Aferrament II

En aquest segon article sobre l’aferrament, voldria fer menció d’algunes constatacions respecte a les conseqüències de l’aferrament INSEGUR quan ja els nens/es han crescut uns anys, i reflexionar sobre les possibles implicacions a l’adopció.

Segons John Bowlby, l’aferrament insegur (1978) pot ser un factor de risc determinant d’una conducta antisocial durant la infantesa, i ens explica que mentre un nen normal casi amb tota certesa s’aproparà a la mare en les ocasions en les quals es troba malalt, amb dolor, fatigat o amb fam, no ho farà un nen que s’ha des-aferrat d’ella com a conseqüència d’una llarga depravació de l’atenció materna.

La seva teoria defensa diversos postulats bàsics dels quals rescato dos:

• Quan un individu confia trobar-se amb la presència o suport de la figura d’aferrament sempre que la necessiti, serà molt menys propens a experimentar pors intensos o crònics que una altra persona que no tingui tal grau de confiança. 
• La confiança es va adquirint gradualment durant els anys d’immaduresa i tendeix a subsistir per la resta de la vida. Bowlbi ens parla de l’existència de dos models del “si mateix”:
• Si mateix digne d’amor i atenció.
• Si mateix no digne d’amor i d’atenció.

I de dos models “de l’altre”:

• Els altre son vists com disponibles i protectors.
• Els altres son poc confiables i rebutjables.

Eulalia Ruiz (2017), ens parla d’una investigació realitzada al 2011 per Magaz i altres, amb una mostra de 600 adolescents d’entre 13 i 16 anys, que permet obtenir puntuacions per als 4 tipus d’aferrament segons els components dels models operatius interns identificats:

• L’aferrament segur que presenta una idea positiva de si mateix i dels altres.
• L’aferrament preocupat mostra una idea negativa de si mateix i positiva dels altres, i desig de molta proximitat i temor a l’abandonament.
• L’aferrament evitatiu te una idea positiva de si mateix i negativa dels altres, i:
• L’aferrament evitatiu -temerós amb una idea negativa tant de si mateix com dels altres, amb por i desig de proximitat.

També, es va elaborar un qüestionari per a l’avaluació de l’assetjament entre iguals, a les formes de maltractem verbal, exclusió social directa, amenaça, ciberbullyng, exclusió social indirecta, agressió basada en objectes i maltractament físic. Als resultats es va constatar que els diferents tipus d’assetjament entre iguals correlacionaven de forma consistent amb l’aferrament poruc/preocupat i aquest va resultar significatiu en la predicció de l’assetjament. En altres estudis citats en aquest treball s’ha associat l’aferrament evitatiu amb les conductes d’assetjador.

Winnicott (2005) va observar que moltes vegades la reacció agressiva era producte de la frustració, de la por i de la carència afectiva, considerant l’agressivitat com a energia pròpia de la natura humana. Dels seus estudis es deriva que la deprivació afectiva i/o pèrdues afectives patides des dels primers mesos fins aproximadament els dos anys, tenen conseqüències que poden ser greus per a les futures relacions socials i també que la greu de privació afectiva podria comportar personalitats antisocials i violentes. Els infants que no han pogut tenir una contenció afectiva adequada podran tenir dificultats a la canalització dels impulsos agressius.

Contenció significa poder compartir el seu dolor sense desesperació per part nostra, donant-li temps a que pugui expressar el seu disgust, la seva ira, la seva còlera, mantenint el nostre lloc de serenitat i confiant en ell/ella fins que pugui tornar a organitzar el seu sentir, tolerant-se aquest moment de patiment. Contenir vol dir “ser-hi”, acompanyar.

Si ens centrem en els nostres nens/es adoptats, podem observar que cada nen/a porta el seu ritme i adequació a cada una de les famílies on s’integrarà adaptant-se a la pròpia idiosincràsia familiar, amb els seus costums i micro-cultura, amb les seves pautes d’intercanvi i models d’interacció, en moltes ocasions en un temps rècord afortunadament.

També depèn de l’edat en la qual nosaltres ens fem càrrec d’ells/elles, ja què encara què intentem iniciar amb les nostres millors intencions un aferrament segur, el seu desenvolupament i experiències en la relació 2establerta fins aquest moment serà definitòria de les dificultats que pugem trobar per iniciar una confiança bàsica. Si a més hem d’afegir algun trastorn neurològic, el problema es complica molt més. Però el què és important aquí, és poder entendre l’estil de criança que ha tingut avants de què arribaren a les nostres mans i acompanyar-los amb paciència i molta estimació en aquest procés de maternatge incipient a través del qual, tant ells com nosaltres ens re-descobrim.

Carmen Amorós (1999), ens parla de què hi ha nens/es que no poden exterioritzar el dolor per la pèrdua. És tan insuportable que no poden tolerar la tristesa i la transformen en ràbia. Però la identificació amb l’estat d’abandonament sí queda molt interioritzada. Els que es relacionen amb ell/ella creuen que no els ha afectat ni perjudicat.

Amb la tossuderia, a l’hora, se enganyen creient que si ells controlen i manen en les relacions, la seva vida no canviarà si ells no volen. Hi ha nens que es comporten malament per a no ser estimats i no patir. Només quan els pares adoptius suporten aquesta oposició, poden millorar. En ocasiones convé oblidar-se de cóm ha de ser un nen i acceptar les seves característiques pel moment.

Altres menors podent malencolitzar-se: «soc escombraria», «soc un mal fill» «ningú m’estima»... Altres poden projectar la seva auto-des- valorització en els pares adoptius: «sou dolents», «sou incapaços» (expressió que els pares adoptius poden viure com un atac a la infertilitat), o bé «m’heu robat». Hi ha nens amb una predisposició congènita a la destructivitat, i això els posa més difícil l’elaboració del dol. Amb una quantitat important de ressentiment que no els permet perdonar ni oblidar. Quan no obliden per un excés de destructivitat interna i de rancor, se’ls fa molt difícil perdonar, i com a conseqüència, obrir-se a noves experiències afectives.

Perdonar allibera i des de aquesta situació interna és com va a poder «adoptar als nous pares» (R. Grinberg).

Quant millor puguin reunir a dins d’ells a la seva àrea mental, aquestes experiències i els dos mons —el biològic i el d’acolliment—, més ferma serà la seva personalitat i més fort s’expressarà la seva identitat.

La identitat és un procés que s’inicia des d’avants del naixement i es prolonga més enllà de la mort en tant sobreviu a la ment dels altres. 3I continua explicant-nos Carmen Amorós, que es tracta de desenvolupar un sentiment de “mismitat”: reconèixer-se, que és la mateixa persona, el mateix que va néixer en “X lloc”, que va estar a un orfenat o amb la família A i B, però que ell és el mateix que fou de bebè, de l’escola, d’adolescent... és la mateixa persona: que pugui unir el que va ser, el que és i el que serà. Des d’allà l’important és que els pares adoptius i els professionals no els indueixin ni obliguin a fer retallades a la seva historia, a trencar amb el passat.

El borrós i compte nou d’alguns dels nostres menors o de alguns cuidadors seus és un atac a la identitat. Cal ajudar per a que els nens adoptats o acollits no acabin en orfandat psíquica dins la família, que és el que passa quan únicament estan ateses les seves necessitats materials.

Als adults, a vegades, els resulta difícil connectar amb els sentiments de tristesa, ràbia, pena, incertesa del nen que ha patit abandonament. Això pot afavorir que el menor no ho expressi i ho reprimeixi, o bé que ho comuniqui reactiva-ment a través de trastorns de conducta, d’hiperactivitat, d’inhibicions d’aprenentatge, d’inhibicions de llenguatge... o allunyant-se de la necessitat d’establir vincles.

Però no oblidem, que malgrat l’edat que tinguin, tal como diu Carme Amorós, a les situacions de desemparament, acolliment i adopció està per sobre de tot la necessitat d’un acompanyament als sentiments del nen i la família durant aquets processos. Un menor en desemparament no te com a objectiu satisfer un desig adult de parentalitat. El seu objectiu, o millor, la seva NECESITAT és la de ser AMPARAT, i fixin-se que no dic adoptat, ja què no tota adopció empara.

Emparar, en un sentit profund suposa, como a punt de partida bàsic, sentir el desemparo amb el desemparat, les vivències internes del desemparat, connectar amb els sentiments i emocions què es desprenen del desemparo. Es tracta d’emparar la realitat psíquica. En definitiva, suposa dialogar amb el desemparo i els seus efectes, amb les emocions i sentiments del menor en aquesta situació, partint del no saber, del no conèixer, per a arribar a saber, a entendre.

El sentiment de ser emparat es va incorporant, (introjectant), i és el que farà que més tard pugui ell, a la seva vegada, emparar a altres o a si mateix, qui obtingui la capacitat de cuidar-se. Per a que un nen sàpiga respectar, tolerar, cuidar, cuidar-se, ha de sentir-se respectat, tolerat i cuidat.

Si els adults no entenen els sentiments del menor, és difícil que els pugin donar emparo. Si les cosses no li van be al nen a les properes vinculacions, acabarà convencent-se de què no es mereixedor d’esser estimat.