La presència d’un germanet a casa. Frustració

Un element desestabilitzador del nen sà es pot produir sempre quan hi hagi un canvi a la vida serena i estable del nen i aquest canvi, malgrat l’aparença de gran satisfacció per a ell i la seva família, pot ser viscut amb patiment. Un típic canvi desestabilitzador “ple de satisfacció” pot ser per exemple , l’arribada d’un nou germanet/ta al nucli familiar, o la nova i engrescadora presencia d’un cosinet llunyà que ha de conviure en casa amb nosaltres, per exemple.

L’equilibri harmònic de les relacions, deu reajustar-se creant un nou espai a la personeta, la qual, a partir d’ara compartirà la nostra llar, i tal vegada la nostra habitació i, més tard les nostres joguines hauran d’ésser compartides, i... (ja des del principi ) “m’ha tret temps de joc amb la mamà i/o amb el papà..., i em desperta a les nits i no em deixa dormir..., i no podem sortir a passejar perquè s’ha posat malalt/a..., i jo no puc anar en bicicleta amb el papà ni amb la mamà com avants, perquè encara és petit i no pot caminar..

És possible que se li alteri el caràcter, que estigui molt més temps malhumorat per l’esforç de mantenir-se contrariat per les activitats que abans feia i és possible que es mostri més agressiu, hurí i en el pitjor dels casos vulgui inclús arribar a fer mal al nou membre de la família, com a mitjà d’expressió de la seva incapacitat per a tolerar les pèrdues de satisfacció de las quals ha estat gaudint fins llavors.

Aquestes reaccions agressives, solen ser mal portades pels pares, qui dediquen quasi tota la seva atenció al nou membre de la família totalment depenent (en aquest cas el bebè), qui necessita de totes les atencions de dia i de nit, al igual que el germanet gran va tenir el seu dia, però que ara no recorda ni pot identificar.

Quan els pares intenten corregir aquesta agressivitat i queixa per part del nen gran amb una reacció simètrica a la seva, és a dir igual a la manifestació externa del nen, ens posem a la seva alçada i actuem como ell. El nen no entén res i lluny de millorar la relació, es pot desestabilitzar encara molt més, perquè llavors sí que el nen “pot viure” que els pares el castiguen, s’enfaden amb ell, i en el pitjor dels cassos el piquen perquè ell ha picat al nen petit.

El mon intern del nen, va passant d’una rica y alegre benevolència compartida pels pares, a una situació de dolor emocional, tristesa, ràbia, dolents i agressives a estones, generant-se internament un malestar fosc, el qual es manifesta amb mal humor, indignació, generant un cercle difícil de trencar, degut a què el nen ha començat a “sentir-se” desplaçat del centro d’atenció d’ambdós pares, i relegat a un segon plànol amb desencert en el tipus de vincles, abans molt positius i ara molt des estructurants i desagradables. Ara no n’hi ha bones estones, ni d’alegria. I en algun moment de tranquil·litat el nen gran intenta cridar l’atenció tot el possible, aprofitant aquestes estonetes per omplir-se de tota la “falta” que sent de papes desprès de tants dies… A poc a poc la nova situació es va estabilitzant, els hàbits van conformant el dia a dia, i els papes, han d’intentar entendre el nen no per la seva expressió externa, per cóm es comporta i el que diu, sinó pel motiu pel qual ell es manifesta d’aquesta manera. Si el nen reacciona de manera agressiva i els papes amb la millor intenció li responen de la mateixa manera, el nen se sent rebutjat profundament i també els pares van a sentir que el que fan per ajudar el nen es converteix en un revulsiu que genera una agressivitat més gran encara, amb la qual cosa la seva intervenció és absolutament ineficaç. La petita o gran reflexió dels papes passa pel “sentir” del nen, pel seu patiment i per la nova necessitat que mostra de queixa i de protesta: “Què hem canviat per a que se senti tan malament?” Si penséssim simplement un cop més el per què de les reaccions del nen, segurament no actuaríem d’una manera tan radicalment des-qualificadora. Si ens poséssim en el seu lloc, seria possiblement molt diferent, permetria facilitar la nostra reflexió.

Els papes no entenen res, i se senten desbordats pel nen, amb qui cada vegada és més difícil poder restablir la pau perduda. En alguns casos el nen pot arribar a generar malalties, començant per les digestives, o bé oposició al dinar, o bé es pot despertar a la nit amb malsons o bé inquietud...

O bé segons com vagi la relació, es produeixin petites oscil·lacions en el seu procés de maduresa sensorial, afectant el cos, tal com petits refredaments que pugin arribar a convertir-se en taps a les oïdes o símptomes de manca de claredat a l’escolta que pot arribar a ser més pertorbadora quan més violenta sigui la relació i passi més desapercebuda pels pares com a símptoma de dificultat de comprensió i d’escolta entre ells.

Segons l’edat, al voltant dels 3-4 anys on la maduresa del cervell encara no s’ha completat, en certs moments pot quedar lleugerament afectada degut als impactes emocionals viscuts i als bucles d’oposició què es poden arribar a generar entre pares i nen, difícil de trencar.

El més perillós, és que els pares perdin la confiança de poder entendre el nen de nou com avants, i que aquest cercle de dolor emocional no pugui ser entès. Es recomanable escoltar el nen, que pugui expressar el que sent i el que no tolera, tot i que sigui una mica dolorós pels pares, pugui expressar les seves queixes, les quals, per difícil que sembli, es podent anar reconduint amb el desig i l’aproximació dels pares, espai perdut d’abans del canvi, però que lentament s’ha de tornar a recuperar amb l’experiència i l’aprenentatge del que ha passat.