Trencament del vincle. Pulsió agressiva

El plor per falta d’inanició del bebè, ens confirma que necessita l’alimentació, el seu estomaguet comença a vibrar amb un dolor agut irresistible quan, passat el temps, no rep resposta alimentària. Els seus mecanismes d’avís li fan queixar-se, cridar i posar en alerta tot el seu cos amb moviments imparables dels seus bracets i de les seves cames amb excitada desesperació.

Tot el seu cos pateix a la vegada: el plor paralitza la seva estabilitat i el profund dolor estanca la seva relaxada maduresa neuronal quedant-se fixada tota l’energia al moment irresistible de desesperació. És la primera aparició del “dolor emocional”, al qual també podem  anomenar “ansietat”. Un espai de temps molt perllongat amb aquesta “ferida” en el bebè deixarà una empremta que, tot i que no la recordi ja conscientment, ha quedat gravada a les seves cèl·lules neuronals, i necessitarà espais de temps més curts per a poder tolerar, sense desesperació, les posteriors situacions d’inanició. El seu cos es sensibilitza i de la desesperació poden aparèixer taquetes vermelles a la pell, òrgan íntimament lligat al desenvolupament del sistema nerviós central, l’origen del qual és compartit.

Un gran disgust en un bebè, pot tenir una repercussió a nivell cerebral que es tradueix en una interrupció de l’harmonia del desenvolupament neurològic, apareixent espais de desconnexió neurològica, parades a l’evolució serena i simultània de les cèl·lules nervioses amb repercussió a les àrees sensibles d’organització perceptiva, àrees que lentament van madurant a la llargo dels tres primers anys: la visió, aparell otorrí-laringològic (audició, olfacte, moviments linguals), motricitat, balbuceig…, els sentits que van floreixen son interromputs bruscament per forts impactes emocionals, "sustus" que irromprien en el procés maduratiu neurològic.

Una vegada que l’adult l’intenta saciar, el nen no està en disposició d’acceptar-lo, ni tampoc tolera la relació. La seva desesperació és tan superlativa que rebutja el pit, el biberó o qualsevol medi d’aproximació, fins que passada una estoneta, quan la seva serenitat li permeti reconèixer la calor, la veu, les olors, la mirada clavada a la de la persona que reconeix, i amb la calma amb la qual s’aproxima el  progenitor, li ajudarà  amb paciència, a que puguin anar apareixent fils de confiança i de reconeixement. Serà llavors quan podrem entendre que aquell dolor profund, insalvable, sentit fa una llarga estona, porta vies d’extinció… Ja calmat, podrà acceptar l’aliment que provingui de l’adult, no sense una experiència de desconfiança.

Si aquesta tensió a les relacions  es visqués amb molta freqüència, ens trobaríem amb un tipus d’apegament que rep el nom d’ambivalent. 

Més endavant, quan el nen vagi creixent i l’estil de comunicació i relació s’hagi mantingut amb uns paràmetres de massa espera, massa patiment, massa desconcert pel nen, tot i que desprès es retrobi amb el progenitor, podem descobrir caràcters infantils amb impulsivitat i búsqueda d’atenció dels adults, reclamant amb insistència la seva presencia i costant-li acceptar quan l’adult marxa del seu costat, resistint-se inclús  a acomiadar-se d’ell, quan sigui més gran, per por a que de nou li costi molt retrobar-lo.

Però el buit queda en ell. Buit d’inconsistència perquè no perdura a la seva memòria emocional  una imatge d’il·lusió davant la retrobada totalment confiada, sinó només espurnes de proximitat i llunyania les quals el desconcerten.

És important que el nen, de bebè  disposi d’un record del progenitor: un nino, una robeta de vestir, un trosset de tela,  que a través d'ella el nen pugui retenir, reconeixent la presencia de la mare/pare/progenitor durant la seva absència i li ajudi a mantenir l’espera confiada.