Estima’m i digues-m’ho.

Ja sé que m’estimes, però a mi m’agrada escoltar com ho dius.

Abraça’m i recorda’m que jo sóc el més important per a tu.

A vegades tinc la sensació de que el telèfon, la feina, la mare, el pare, els amics, el meu germà o la meva germana són més importants que jo.

Deixa’m valer-me per mi mateix.

Vaig aprendre a gatejar, a caminar, a saltar i fer tota mena de cabrioles.

Confia en mi.

Vaig aprendre a parlar, a entendre el sentit de les paraules, els conceptes més abstractes, ... Segueixo tenint molt interès per a saber coses que expliquen què passa al meu voltant.

Regala’m temps.

Quan t’expliqui un problema meu. Mira de comprendre’m i ajudar-me. No em diguis que no tens temps o que no té cap importància el què a mi m’amoïna.

Rebem amb la rialla que acostumes a rebre als teus amics.

No em cridis. Si ho fas m’ensenyes a cridar a mi també. Quan ho fas et respecto menys i no vull que sigui així.

Tracta’m amb la mateixa amabilitat i cordialitat que acostumes a tractar-los a ells. No em donis ordres. Si en comptes d’ordres, em demanessis les coses ho faria més ràpid i més de gust.

A vegades no et faig cas o faig el contrari del que voldries, només per què estiguis per mi. Sembla que només existeixo quan m’has de renyar.

Si ja hem adquirit aquestes costums: crits, cops, es baralles, ... encara hi som a temps per a canviar per petons, abraçades, rialles, carantoines, paraules dolces a cau d’orella.

A casa hem de recuperar-nos de l’esforç que suposa la feina, l’escola, l’esport, la convivència amb tothom, ... No pot ser que estar a casa encara ens cansi més per què hi perdem l’humor, la calma, la tranquil·litat, la confiança, ... entre crits i soroll.

Sóc molt important a casa. Dedica’m un raconet de la casa, un espai que estigui tan ben cuidat com el teu millor tresor. o no sóc el teu millor tresor?. Un espai on jo pugui cuidar els meus tresors. Així aprendré a cuidar-lo i tenir-lo en estima, per què la dedicació que li tinguis entendré que li tens perquè me la tens a mi. Si el meu espai no existeix o està de qualsevol manera no aprendré a cuidar-lo i estimar-lo com una prolongació de mi mateix. Si el meu espai no existeix o no està ben cuida’t entendré que no mereixo aquest respecte i que no tinc de tu aquesta consideració.

No em comparis amb ningú, especialment amb el meu germà o la meva germana. Si ho fan els altres, corregeix-los! Si tu em fas sentir a mi el millor, algú patirà i si em fas sentir pitjor, seré jo qui pateixi. Tots som diversos i tots els millors en algun aspecte.

Quan jo faig alguna cosa dolenta, no m’exigeixis que et digui o que rumiï per què ho he fet. Casi sempre és un impuls que no sé frenar. Ni jo mateix sé per què. Em surt ràpidament, sense pensar-ho, involuntàriament. Potser haurien de ser els pares i mares els que es tanquessin per a rumiar que està passant al seu voltant i què i com volen canviar-ho. I parlar-ne i ensenyar-nos a parar i a parlar quan sorgeix un conflicte.

Si ploro, abraça’m. El plor em surt de dins i no sé per què moltes vegades. També és un impuls que no sé parar.

Compleix les promeses, bones o dolentes Si no em desoriento i perdo la confiança en tu.

No canviïs d’opinió tan sovint. No em proposis les coses a la lleugera. Les coses que em proposis rumia-les abans i si són fermes jo les entendré. I algunes vegades les acceptaré només perquè estigueu contents.

No em diguis mentides. Si les descobreixo em fas dubtar de la teva paraula, de la teva persona, perdo confiança en tu.

No expliquis secrets d’altres persones. Agafo por de que no puguis guardar els meus. I ara, ets tu la persona de més confiança per mi.

Si t’equivoques, reconeix-ho. M’ensenyes que en la vida hi han equivocacions i que se’n pot parlar i rectificar. Així és millor per què jo començo a fer la meva experiència en la vida i he de poder equivocar-me i si és possible corregir-ho.

No em diguis que faci una cosa que tu no fas. Jo aprendré el que tu facis, encara que no ho diguis. Però mai faré el que tu diguis i no facis.

No em donis tot el què et demano. de vegades només demano per veure fins a on puc aconseguir o perquè és quasi la única relació que tinc amb tu. A vegades estem ofegats de joguets i coses materials perquè les compres, els regals i el consum intenten cobrir la falta de coses immaterials, el temps, el respecte, les mirades, l’escolta, l’espai cuidat.

He aprés a demanar coses, en general, coses que es poden comprar amb diners. Però hi han coses que els nens no hem aprés a demanar que és molta estimació, molt d’amor, molt reconeixement, molta confiança en la nostra bondat, molt respecte i molta confiança en què el què més ens ajuda és l’amor dels nostres pares.

A vegades ens posem malats de veritat i sense saber-ho, solament per retenir els nostres pares al nostre costat.

Aquesta carta és el resultat del què hem posat en comú al parlar dels nostres pares. Ens acomiadem amb molt d’amor, els vostres fills i les vostres filles que us estimen molt

Daniel, Roser, Laia, Laura, Francesc, Anna, Berta, Manel, Marta, Arnau, Dúnia, Alba, Roc, Miranda, Blau, Mireia, Arrel, Abril, Júlia, Marc, Èrica, Albert, Jordi, Xavier, Lua, Blanca, Vera, Toni, i David.

Psicologia Clínica per a adults, Pares, adolescents i nens

Psicología escolar

Psicología clínica

Prevenció Primària i Psicologia de l’Educació

Psicología escolar

Psicología escolar

Prevención en Salud Mental.

Prevención del suicidio.