Límits en el nen

El desenvolupament d’un nen és normal si estant al seu costat mentre creix i estimant-lo amb tota l’ ànima, dia a dia i minut a minut, es van succeint amb veritable plaer i satisfacció.

Els límits propis de l’educació, els horaris propis de la seva autoregulació, les quantitats d’aliment que ha d’anar ingerint i els índex de perillositat que en torn al nen es van produint, són compartits amb ell de forma agradable, simultàniament amb una participació serena y relaxada per part del nen, qui per petit que sigui, ens anirà indicant quan ha menjat massa, quan te ganes de dormir, quan es te ganes de jugar, inclús quan te la necessitat de cures especials per malaltia.

Són aquestes situacions les que ens fan patir realment, però, de moment disposem de recursos mèdics i de molt bons professionals que ens poden treure de dubtes.

El nen, dia a dia va demanant les cosses que necessita amb la seva capacitat de sol·licitar ajut, davant els seus nous descobriments diaris i necessitats afectives i fisiològiques.

Quan balbuceja veiem que lentament ens va seguin amb la seva mirada i intentant repetir el que anem dient o bé intentant donar-nos resposta.

Quan es comença a moure, a girar-se, posar dret, a gatejar, a desplaçar-se, a corretejar…, el nen sol·licita la ma d’ajuda exclusivament quan la necessita. Però mai abans, i si li donem l’ajut de manera precipitada sistemàticament, el nen la pot rebutjar, ens està dient que vol provar de fer-ho tot sol, que vol i pot experimentar ell i descobrir amb els seus recursos propis.

Del contrari, li estem impedint que senti les seves necessitats i desitjos com a pròpies, acostumant-lo a donar més significat a la nostra paraula i anticipació, cosa que necessitarem quan li haguem de posar els límits, per a que pugui entendre quan hi ha un perill desconegut per a ell (avís nostre i ajut), diferent de quan ha de poder experimentar i descobrir pel seu compte.

És a dir, que hem d’estar molt actius davant l’escolta del que el nen demana i necessita, en lloc de prendre nosaltres les decisions per ells. Hem d’aprendre a escoltar-lo.

Però no només l’escolta ens ajudarà a entendre el nen, sinó també la mirada i la rialla instintiva sempre amable i la seva gran satisfacció cada vegada que aconsegueix una conquesta, ens contagia de la seva alegria darrera de l’adquisició exitosa del moment. Aquesta alegria, no podem interrompre-la ni evitar-la, no som ningú per a segar-la amb els nostres problemes quan el nen és molt petit.

N’hi ha prou si riem amb ell i ell se sentirà ben acompanyat, explicant-nos a la seva manera els seus grans avanços a base de repeticions permanents fins a confirmar-se que el que està fent li surt bé.

La simple reacció de serietat de la mamà o el no acompanyament al nen davant les seves expressions, accions o gestos, li canviarà la cara en veure que alguna cosa l’està passant al progenitor que no riu amb ell. És molt fàcil que entengui el gest limitador o la indicació de que “això no convé que ho facis” vinguda de la de la mamà/papà/progenitor, propia d’una situació què el petit ha d’aprendre que pot ser perillosa.

Més endavant, quan tingui idees pròpies que pugui expressar amb la paraula, farem d’interlocutors i el nen sabrà trobar els límits a les nostres paraules amb un petit raonament sobre el que està bé i el que està malament, aspecte que ha de haver pogut integrar en el seu procés normalitzat del desenvolupament harmònic, amb grans dosis de satisfacció.

Perquè la IN satisfacció, és quan les cosses van malament.

No es tracta de donar-li tot el que demani, sinó de raonar-li el que ha de demanar per satisfer les seves necessitats i jocs. El nen pot entendre l’expressió i manifestació dels afectes i els límits, quan està ben vinculat a les persones a les que més estima.

Quan tot aquest funcionament no és harmònic, alguna cosa va malament…, I alguna cosa cal pensar i/o consultar… Perquè les situacions amb les quals es pot trobar més endavant, requereixen una seguretat personal intransferible, però especialment d’una clara identificació sobre ell, la seva persona, subjecte de accions i decisions futures, sense simbiosis amb els seus progenitors, que pugui saber diferenciar on comença i acaba ell/ella, com a subjecte, i on comencen i acaben els seus estimats progenitors.

La tolerància a la frustració que comporta anar acceptant límits, el prepararà per a enfrontar-se a la vida en un futur per poder situar-se respecte al les pèrdues, que en funció dels afectes que hagi depositat en elles, podrà arribar a sentir-les com a “dols” o pèrdues afectivament molt importants pel nen.

Psicologia Clínica per a adults, Pares, adolescents i nens

Psicología escolar

Psicología clínica

Prevenció Primària i Psicologia de l’Educació

Psicología escolar

Psicología escolar

Prevención en Salud Mental.

Prevención del suicidio.